Salta al contingut

Mediterraneum

Articles

La teva ONG no necessita un expert en ciberseguretat. Necessita quatre costums

Contrasenyes compartides, una sola còpia de tot, WhatsApp com a despatx i ningú que sàpiga qui entra on. Quatre problemes petits, i per què el difícil és mantenir la solució.

Giacomo Pittalis · LinkedIn ·

La ciberseguretat fa por. Deu ser aquest “ciber” del principi de la paraula, que sona a Terminator o a un hacker amb caputxa del qual mai no em sabré defensar.

Però la realitat, de vegades, és més senzilla: la seguretat a internet no és tan diferent de la seguretat a la vida real. El que passa és que, quan fem servir aparells electrònics, oblidem el sentit comú amb més facilitat.

Aquí van quatre exemples típics que es repeteixen a les entitats petites, per falta de temps, de cultura i d’organització.

Contrasenyes compartides. Un clàssic. El CRM, el drive, el correu corporatiu: sovint la mateixa contrasenya la fan servir diverses persones. El resultat? No se sap qui ha fet què. Si algú se’n va, caldria canviar la contrasenya per a tothom, sempre que algú se n’encarregui; si no, aquella persona continua tenint accés des de fora de l’organització.

Una única còpia de la informació rellevant. Dit d’una altra manera: cap còpia de seguretat del que faria mal perdre. Sovint és l’Excel de finances que porta una sola persona, o el llistat d’usuaris. Algú el manté amb cura i atenció, però què passa si aquell compte queda compromès? Quan es va fer l’última còpia? Qui la té?

WhatsApp com si fos una conversa de despatx. Ens passa a tots. La informació es comparteix ràpid i es pot reenviar; accelera moltíssim la comunicació, i per això el fem servir tota l’estona. Però encara que el contingut sigui reservat, informació de despatx, WhatsApp no és un despatx. És un bar, o un mercat. N’hi ha prou amb un clic equivocat perquè arribi a la persona equivocada, i la informació s’hi queda per sempre, sense cap control de si és un número personal o d’empresa, sense res. Cal una cultura i una política clara de què es pot comunicar per aquesta via. Sempre. I en cas de dubte, no es fa servir.

Ni idea de qui té accés a què. Un altre clàssic: els permisos es donen al moment, per resoldre alguna cosa o apagar un incendi, però no hi ha cap inventari, ni tan sols de les aplicacions que es fan servir. Imagina’t saber qui té permís per fer-les servir.

Són temes relativament petits. Arreglar-los pot portar unes hores, un parell de reunions i uns protocols escrits (amb IA, avui, es redacten i es corregeixen en molt poc temps). El que costa de debò és el seguiment: això no s’automatitza, i cap canvi que no es mantingui en el temps no serveix de res.

No cal un expert en ciberseguretat. Cal algú que es pregunti, un cop al mes, si aquests quatre costums es continuen complint.