Salta al contingut

Mediterraneum

Articles

Ningú no va ensenyar a la Bea a cuidar les dades de trenta-cinc famílies

A les entitats petites, la seguretat de les dades sol viure al cap d’una sola persona. Quan aquesta persona se’n va, què queda?

Giacomo Pittalis · LinkedIn ·

Imagina’t la Bea. Feia un any i mig que era voluntària en una petita associació que fa reforç escolar a infants d’un barri de Barcelona. No és la seva feina, és el seu temps lliure.

I com que és jove i espavilada, un dia algú li va passar, sense gaire cerimònia, l’usuari i la contrasenya de la plataforma on hi ha les dades de trenta-cinc famílies: noms, adreces, situacions personals delicades, alguna nota sobre un menor tutelat. Ningú no li va explicar gran cosa.

No hi havia protocol. No hi havia ningú a qui preguntar. Simplement, ara era ella qui tenia la clau.

La Bea va fer el que va poder. Va posar una contrasenya una mica millor que l’anterior. Va anar amb compte. I quan, vuit mesos després, va deixar l’associació perquè va començar una feina nova, se’n va anar l’única persona que sabia com funcionava tot allò. Ningú no li va demanar un traspàs perquè ningú no sabia que en calia un.

Aquesta història es repeteix, amb petites variacions, en milers d’entitats.

Ser petits no canvia el nivell de risc tecnològic: en canvia el tipus.

Si les dades es perden, es deixa d’operar. Si les dades es roben, es perd tota la confiança; potser s’acaba tancant.

El risc que no es veu: la memòria que marxa per la porta

Si hagués d’assenyalar el risc més característic de l’ONG petita, no seria cap error tècnic concret. Seria una cosa més silenciosa i que afecta totes les àrees d’una ONG: l’altíssima rotació de voluntariat i de personal en general, tan coneguda al sector, combinada amb l’absència total de continuïtat.

Quan la seguretat de les dades no està escrita enlloc —ni un protocol, ni una política, ni un simple document d’una pàgina— sinó que viu només al cap d’una persona, aquesta seguretat té data de caducitat: el dia que aquella persona se’n va. La següent comença de zero, sense saber quines decisions es van prendre abans, ni per què, ni quins errors ja es van cometre i es podrien evitar.

És una fragilitat molt humana. No neix de la negligència, neix de l’estima i de les presses amb què se sostenen aquestes organitzacions.

L’ajuda existeix. El problema és que cal anar-la a buscar, i quedar-s’hi

El bo és que no partim de zero. Hi ha organitzacions pensades justament per a això: donar a les entitats petites accés a tecnologia i formació que d’altra manera no es podrien pagar. Programes que ofereixen llicències de programari a preu simbòlic, espais on rebre assessorament gratuït, formacions sobre protecció de dades.

El problema no és que aquesta ajuda no existeixi. El problema és que depèn que algú, dins de l’entitat, la busqui activament, la sol·liciti i —això és el més difícil— la mantingui en el temps. I si aquesta persona és precisament la que canvia, com la Bea, l’accés a l’ajuda no es converteix en una cosa que l’organització conserva. Se’n va amb ella.

El que sí que està a les nostres mans

No cal que cada ONG petita es converteixi en una fortalesa digital. No és realista, i tampoc no és el que cal. Cal una cosa molt més modesta i molt més assolible.

A escala de cada organització: un document d’una pàgina que digui qui té accés a què, on viu la informació sensible i què cal fer si alguna cosa falla. Una checklist senzilla per a quan algú se’n va, perquè el que sabia no desaparegui amb ell o amb ella. I fer servir, de manera constant i no només puntual, els recursos gratuïts que ja existeixen.

A escala de tot el sector, el repte és diferent: dissenyar el suport perquè no depengui que cada entitat tingui la sort de trobar-lo i l’energia de mantenir-lo viu, sinó perquè arribi de manera activa i es quedi en forma de procediment escrit, no només d’una sessió formativa o d’un accés puntual a una eina.

La Bea ja no és en aquella associació. Però la pregunta que deixa oberta la seva història continua aquí, esperant en centenars d’entitats més: quan la persona que sosté el procés se’n vagi, què queda?